dimarts, 28 de febrer del 2012

Edward R. Murrow. Reflexions sobre la tv - 1

Cap on ha d'anar la televisió i com ha de ser la informació i l'entreteniment que en ella s'ofereix ja va ser un tema de reflexió que l'insigne periodista Edward R. Murrow va fer als anys 50 del segle XX, desprès d'haver protagonitzat un dels capítols més brillants per la lluita per la llibertat de premsa en el seu programa "See it Now" i la seva resistència al macarthyisme.

Han passat 60 anys i el seu discurs es més viu que mai. Quina ha de ser la funció de la televisió, l'entreteniment o la informació? Aquesta dualitat, encara no s'ha resolt. Hi ha qui diu que totes dues son compatibles, però en l'època de la immediatesa i dels 140 caràcters, la televisió perd protagonisme informatiu i veu molts cops de fonts contaminades, exhibint molts dels informadors submissió i dependència d'interessos empresarials, corporatius i polítics, tot per l'audiència.

Hem resisteixo a creure que la televisió només és per entretenir. Crec que el mitjà encara permet formar, portar la cultura i l'ensenyament, la reflexió i la inspiració a moltes llars. M'avergonyeixen alguns espais televisius de les cadenes estatals i de la nostra, de TV3. La crisi no pot ser una excusa i el nivell d'exigència no pot ser només a nivell tècnic: cal establir uns mínims de qualitat i de contingut.

Desprès d'un temps com a free-lance, arriba el moment que hem plantejo què vull fer dins del món audiovisual i quin producte vull crear. Reflexions com la que va fer en Edward R. Murrow son referents vàlids encara avui dia. Si heu arribat fins aquí, us transcric el discurs que va fer el periodista i que cadascú tregui les conclusions que vulgui.


Discurs d'Edward R. Murrow a la convenció de directors d'informatius de ràdio i televisió el 25 d'octubre de 1958

Això pot ser que no agradi a ningú. Al final d'aquest discurs potser que alguns acusin a aquest periodista de mossegar la ma que li dona menjar i que acusin la seva entitat d'haver acollit idees herètiques i fins i tot perilloses. En canvi, la complexa estructura de cadenes, agències de publicitat i patrocinadors no viurà cap commoció. És el meu desig i el meu deure adreçar-me amb franquesa a vostès per parlar del que passa a la ràdio i la televisió. I si el que dic comporta responsabilitats, només jo sóc responsable d'haver-ho dit. La nostra història la marcaran els nostres fets i si d'aquí a cinquanta o cent anys encara queden historiadors i es conserven cinescopis d'una setmana de totes tres cadenes, s'hi trobaran enregistrades en blanc i negre i en color, proves de decadència, escapisme i aïllament de la realitat del món en que vivim. Actualment som rics, grassos, acomodats i complaents. Tenim una al·lèrgia innata a la informació desagradable o molesta. Els nostres mitjans de masses ho reflecteixen. Però sinó deixem de pensar només en els beneficis i reconeixem que la televisió té com a objectiu principal distreure'ns, divertir-nos, enganyar-nos i aïllar-nos, la televisió i els que la financen, els que la miren i els que hi treballen, es poden adonar massa tard del seu error.

Abans he dit que la nostra història la marcaran els nostres fets. Si continuem així, la història es venjarà i no trigarem gaire a patir-ne les conseqüències. De tan en tan, hem d'exaltar la importància de les idees i de la informació. Somiem i imaginem-nos per exemple, que un diumenge a la nit, una franja normalment ocupada per Ed Sullivan, se cedeix a un anàlisi de l'estat de l'educació pública. I al cap d'un parell de setmanes, una franja que normalment ocupa Steve Allen es dedica a un estudi en profunditat de la política americana al pròxim orient. En sortiria perjudicada la imatge corporativa dels seus patrocinadors? S'enfurismarien i protestarien els accionistes? Què passaria, més enllà que uns quants milions de persones haurien rebut una mica d'informació sobre temes que poden determinar el futur d'aquest país i per tant el futur de les empreses. Als que diuen la gent no s'ho miraria, no els interessaria, només miren per ells, tot els és igual i viuen aïllats, només els puc respondre, que en opinió del periodista que els parla, hi ha proves abundants que rebaten aquest argument. Però encara que tinguessin raó, què hi podem perdre?

Perquè si tenen raó, i aquest instrument només serveix per a entretenir, divertir i aïllar, la pantalla comença a fer pampallugues i aviat ens trobarem que la lluita està perduda.

La televisió pot ensenyar, pot educar i si, fins hi tot pot inspirar. Però només serà així si les persones estem disposades a fer-la servir amb aquests fins. Sinó, només serà un garbuix de cables i de llums en una caixa.

Bona nit i bona sort.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada